De pas per la via làctia: Almanach Campana de Gràcia 1889

dimecres, 16 de maig del 2012

Almanach Campana de Gràcia 1889

Els comentaris sobre Manuel Moliné són extrets de la gran obra de Lluís Solà i Dachs: " L' Humor Català" Vol. I pàg 74.-

Manuel Moliné i Muns ( el del centre) , veieu la signatura dels dibuixos, va néixer l' any 1833 a Barcelona i va morir-hi el 1901. L' Esquella de la Torratxa li va dedicar enterament el seu núm.1164 corresponent al 3 de maig de 1901. La seva popularitat ,tan a la Campana de Gràcia com a l' Esquella de la Torratxa, era molt merescuda puix els seus dibuixos anaven més directament al públic, tot i que, durant força temps s' havia dedicat a una activitat que ara ens semblaria insòlita: donar color a les fotografies.

La màxima creació de Manuel Moliné en el terreny de la caricatura fou la de l' alcalde Francesc de P. Rius i Taulet. Aqui presenta tot el consistori municipal en plena gatzara durant l' Exposició Universal de Barcelona de l' any 1888.

En Manuel Moliné i Muns, encara que no es tracta d' un dels tres grans de la segona meitat del segle XIX, Padró, Pellicer i Planas ( aquest darrer més com a dibuixant de la bona societat), no queda gaire endarrera. Havia col.laborat també a El Cañón Rayado (1859-1860), Un Tros de Paper, La Flaca i La Mosca Roja, i a l' edició de diversos Singlots poètics de Pitarra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Poema en prosa de Charles Baudelaire.-

EMBRIAGUEU-VOS

Cal estar sempre embriac. Això és tot: és l’única qüestió. Per no sentir l’horrible fardell del Temps que us trenca els muscles i us inclina vers la terra, cal que us embriagueu sense treva.
Però de què? De vi, de poesia o de virtut, com més us plaga. Però embriagueu-vos.
I si a vegades, sobre els graons d’un palau, sobre l’herba verda d’una fossa, dins la solitud trista de la vostra cambra, us desperteu, ja disminuïda o desapareguda l’embriaguesa,
pregunteu al vent, a l’ona, a l’estel, a l’ocell, al rellotge, a tot el que fuig, a tot el que gemega, a tot el que roda, a tot el que canta, a tot el que parla, pregunteu quina hora és; i el vent, l’ona, l’estel, l’ocell, el rellotge, us contestaran: “És l’hora d’embriagar-se! Per no ser esclaus martiritzats del Temps, embriagueu-vos incessantment! De vi, de poesia o de virtut, com més us plaga”.

La meva intenció en aquest nou bloc, no és d´altre que la de intentar encomanar el cuquet per la lectura, en general, i de la inmersió,no lingüística, en el món de les sensacions que et produeix la lectura quan la difrutes i la digereixes bé. Les meves interpretacions, encertades o no, són productes subjectius i personals d´aquestes inmersions i no pretenen en cap cas fer mal a ningú.-Pijus
Del perqué he triat aquest títol pel meu nou bloc, en té la culpa la Selene, escolteula:

La visió de la Via Làctia sempre despertà molta curiositat entre els nostres avantpassats, que, a pesar de desconèixer la seva veritable natura, compensaven amb llegendes la seva manca de coneixements astronòmics. La prova la tenim en la gran quantitat de mites que ens han arribat a llarg de la història i de les diferents cultures. Àfrica és la que posseeix el repertori més ampli. Els Bosquimans del Kalahari (Botswana) creien des de temps ancestrals que la Via Làctia era la gran espinada d’un gegantí animal que ens acull en el seu interior. També ens descriuen la fi del món, ja que creuen que quan aquest animal gegantí mori el cel s’esmicolarà i caurà a sobre dels nostres caps. En altres zones d’Àfrica tenen la seguretat que la Via Làctia és un gran riu celestial on van a caçar les ànimes dels morts.

Els antics pobles germànics creien que la Via Làctia era el camí que duia fins a Asgard, el lloc on vivien els déus. A la Edat Mitjana es va estendre l’ús de la Via Làctia com a camí, ja que els cristians de tota Europa seguien en Camí de Sant Jaume (la Via Làctia) per a arribar fins a la tomba de l’apòstol, a Santiago de Compostela.

La mitologia Grega també utilitzà la Via Làctia com a morada dels déus, però l’explicació de la seva formació és tan romàntica i curiosa que és la que ha perdurat al llarg del temps, junt amb el seu nom, per a donar una explicació de la seva creació a mans del déus. Zeus havia estat novament infidel a la seva muller i havia concebut un fill (Heracles) amb Alkmena. Heracles nasqué sense el do de la immortalitat i per a obtenir-la Hermes i Zeus tramaren un pla. Hermes dugué al petit Heracles fins a l’Olimp i aprofità que Hera, la llegítima de Zeus, estava adormida per destapar-li un pit i posar-lo a l’abast del nadó per alletar-lo. Heracles, a pesar de ser un nadó, tenia una força sobrehumana i sense voler xumà amb tanta força que despertà de dolor a Hera. La deessa al veure el que passava separà ràpidament a la criatura. Al fer-ho un raig de llet sortí del seu mugró i formà la Via Làctia. Evidentment Heracles ja era immortal.

esar de la seva bellesa i de la seva fàcil localització, la Via Làctia, la galàxia espiral a la qual nosaltres pertanyem, no s’ha considerat mai un objecte de cel profund per mèrits propis, segurament com a conseqüència del seu pes mitològic. Les creences distragueren la visió del Cosmos i finalment, al segle XX, el concepte modern de galàxia adquirí el seu actual i científic significat. Ja no vèiem llars de déus ni discussions mitològiques, sinó que teníem consciència de pertànyer a l’Univers, deixant de ser el fi últim de la creació per convertir-nos en insignificants grans de pols. I la Via Làctia quedà finalment classificada com una galàxia espiral de modestes proporcions, més petita que la galàxia veïna d’Andròmeda, i que entre els seus milions d’estrelles n’hi ha una que es diu Sol el qual posseeix un insignificant planeta anomenat Terra.

Bloc de la SELENE

dimecres, 16 de maig del 2012

Almanach Campana de Gràcia 1889

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Etiquetes