Totes les imatges del meu bloc es poden consultar i llegir amb més meticulositat gràcies a la seva alta resolució , només extraient-les del propi bloc , arrossegant-les amb el ratoli fora de la pantalla directament al teu escriptori, i ampliant-les després amb l’ editor de Windows.



diumenge, 12 d’agost del 2012

LOKI Y SEGÜN : LLEGENDA DE LA MITOLOGIA GERMÀNICA

La llegenda de Loki i Segün
Loki és un dels deus més grans del panteó noruec. Ell es connecta amb el foc i la màgia, i pot assumir moltes diferents formes (cavall, falcó, o una mosca). Condemnat per l'assassinat d'un altre déu, va ser encadenat a tres còdols enormes: un sota les seves espatlles, un altre sota la seva esquena i l'últim sota els seus genolls. Una serp verinosa es va posar sobre el seu cap, i va començar a destil · lar el seu verí el que era recollit per la seva dona Segün en un bol. De tant en tant, quan el bol s'omplia i desbordava, ella l’ havia de buidar. Llavors el verí que es queia  a la cara de Loki el feu retorçar de dolor, i són aquests espasmes els que causaren  els terratrèmols de  la terra.



JOVENTUT ,  ANY I , 1900 , Pàg 265-267  per Xavier Viura.-

Loki’l viciós, encadenat, gemega
Loki era hermós ab tota la bellesa d'un cos fort y jove.

Era ardent, impetuós y varia­ble; per això li davan el nom de Loki.A tra­vès de la carn del seu pit, el seu cor pante­java un jorn ab desitjos de Justicia, y un altre jorn ab desitjos de disbauxa impura y ell, Loki, seguint a n'el seu cor, un jorn cometia crims, y un altre jorn gaudia defensant la Justesa Santa y la Veritat.

Y era protegit pels Deus, y prenia part en las sevas delicias olímpicas, y bevia, ab el bras nu y ab el rostre encés pels vapors del festi, els vins de las divinas orgias... Y ara era més ben vista sa imatje pels Deus na­teixos a causa de las sevas obras justas, com era amenassat més tart, també per Ells, a causa de las sevas impuras fruhicions.



Y Loki tenia una esposa anomenada Se­gün; una esposa blanca com un borrall es­culpturat de neu, y bona com l'aroma de las flors verges; una esposa de cabells onejants y daurats que tapavan la puresa dels seus pits y de las sevas espatllas, y d' uns ulls blaus y dolsos com el mirar de las figuras del Somni; una esposa d' uns brassos hermo­sissims y consoladors,y d' un sospir set ve­gadas tendre com el soroll de l'aygua en las pesantas mitj-diadas del estiu.



Y succehi que un jorn, Loki, no podent contenir sa forsa destructora, agafà  a Baldur, qu'era un seu contrari, també protegit pels Deus; l'agafà  ab las sevas mans forsudas, per la espatlla, y li torsà' ls brassos , enrera fentli cruixir els ossos del pit; y un cop el tingué aixis, el rebaté a  terra; y com siga que Baldur l'entortolligués desesperadament ab sa cayguda y també' l fes caure, Loki, al sentir fregar sa carn ab la del seu contrari, li deixà anar un bras, y ab el seu li apretà' l coll horrorosament, fins que Baldur desfa­llesqué, complertament mort, y afluixà'ls muscles y estengué las camas enravenadas.



Y' ls Deus alashoras malehiren a Loki  y'l sentenciaren a  morir d' una mort crudel y forta... Y'l lligaren sense pietat al demunt d'una roca alta y escarpada. Y en las juntu­ras d'unas pedras que s'allargavan sobre de ell, y un xich separadas com si li fessin de redòs, hi feren niuhar un monstruós serpent.

 Y aquést serpent destilava un veri inflamant  y corrosiu per sa boca inmonda. Y'l feren niuhar allà perquè a poch a poch deixès caure'l veri y' l deixès estendre per tot el cos nu de Loki, a fi de que'l fes morir ab una mort intensament crudel é intensament forta...

Y Loki estava lligat per las extremitats de las camas y per las extremitats dels brassos, estés a terra y mirant enlayre... Y a cada  esfors que feya pera rompre sos lligams, tots els seus ossos feyan soroll y' s marcavan en el seu pit, tan hermós y de tanta fortalesa...
Y ell tancava'ls ulls y després tornava a obrirlos, y ja veya'l cap del serpent monstruós qu'anava sortint a poch a poch de la junturas altas de las pedras, y que se'l mirava ab uns ulls horrorosos y verts.... Y quan el veya Loki aquell cap, s'esgarrifava, y to el seu cos s'estremia, y la veu li sortia ofegada de la boca clamant pietat......

 Mes ningú n'hi donava. Y Loki gemegava, aban­donat de tothóm, mirant la mort més crudel com venia a ferlo patir, en aquellas rocas escarpadas y desertas.

Y heus aqui que Segün, la seva esposa, casta com l'aygua d'un xaragall y trista com las fullas dels eucaliptus, mentres ell crida­va, venia cap a  n'ell, duhent a la ma una escudella del ferro més fort y més impene­trable .... Venia cap a n’ell, plorosa com un càntich de l'orga, y'ls seus cabells rossos voleyavan en mans del vent y deixavan descu­berta la meytat del seu pit, que no tapava la blanca túnica.

Y Segün pantejava de cansament y d' horror al pensar en el suplici del seu marit, y tremolà sa carn quan el vegé estés sota'l cap del serpent, fent esforsos desesperats ab aquells muscles que tantas voltas havian gaudit la dolcesa de las olímpicas festas....

Y ell, quan la vegé, la remercià ab angunia, y li demanà ab els ulls un bes. Ell, que altras voltas havia gaudit l’Amor en brassos d'altras donas!.... Y no cridà més, y'ls seus esforsos pararen, y tingué en son cor la claror d'un raig d'esperansa.
 Y Segün, allavors, acota'l cos mitj cubert cap a son espós, y ab els ulls plens de llà­grimas el besà en la boca

Mes el serpent, qu'anava sortint, xisclà, y Segün, apartantse,'s posà a tremolar més, y posà dessota de la boca del serpent la escudellade ferro , perque la baba inmonda 
caygués en ella y no pogués tocar a son Loki….

Y Loki va mirar, horroritzat, com el veri
maligne queya de la gorja del serpent a
dins de l'escudella, y tornà a fer esforsos pera
desferse, y'ls seus ossos tornaren a cruixir, y
del seu pit tornaren a sortir gemechs fondos,
perque ell ja pressentia que res podia fer
Segün contra las voluntats dels Deus.

Y era tan impura aquella baba, que queya 
dins de la escudella fumejant; y Segün sentia
unas grans sensacions de feresa, al pensar
qu' aquell mateix liquit cremant s'enfonzaria
en las carns blancas y fortas del seu marit,
que ella havia gostusejat algunas voltas; y
Segün tenia una gran angoixa al pensar ab
els sufriments terribles que patiria Loki al
sentir cremar la seva pell y la seva carn
adolorida sense poderse moure... Y Segün sentía
uns grans desitjos de desapareixe y de
fondres pera no contemplar l'agonia del seu
espós entre las convulsions de la sanch
enverinada...... Perque Segün veya que la escu-
della s'anava omplint, y que’ l veri queya, y
queya, y qu'aviat sobreixiria y consumaria
irremisiblement al condempnat.....

Y Loki, en tant, gemegava y gemegava….
Y’ls seus brasos y las sevas camas eran llagats
pel sech dels grillons….. Y’l seu pit semblava
destrossat pels esforsos…. Y al fi la escudella
fou plena, y sobreixi, y feu vessar el
verí damunt del seu coll… Y comensà a consumirlo
mentres Segün desesperada llensa
la escudella ab el liquit a dins del abim y’s
pos’a a implorar pietat dels Deus mateixos… 

Però’ l vent fongué sas pregarias en las
concavitats fondíssimas, mentres feya y volejar
la túnica y descobria la nuesa del seu pit,
tan sospirador y tan ple d’ hermosura….

Y las ombras de la Nit devallaren al entorn
de Loki… Y’ l malehit serpent continuà
vessantli’l seu verí y mirantsel ab aquells
ulls verts y horrorosos…. Y en tant, Segün,
ab las mans al cap y plorant follament, s’ arredossava
sota las rocas. Els crits terribles
d’ ell, del viciós condempnat pels Deus, eran
portats enllà d’ enllà per las gojas del eco…

Y Baldur, el seu contrari mort,
passà en brassos de la Nit, surant en las boyras del
abim, y rigué fortament al mirar la horrorosíssima
agonia del seu matador.

Y la seva rialla’s perdé com un tro
ferestech en la buydor de las concavitats fondíssimas ¡

                                  Xavier Viura.-






Evidentment Loki no mor, com tot deu és immortal i el verí de la serpota fastigosa no acabà amb la seva vida. El deu Loki, germanastre de Thor, fill predilecte d' Odín, seguirà fent de les seves en l' univers Asgardià. Ell és el deu més humà de tots ja que en ell hi tenim el bé i el mal, capaç del millor i del pitjor, com tots nosaltres.

 La versió  de la llegenda germànica de Loki i Segün,  feta per Xavier Viura als divuit anys, em sembla fantàstica, molt viva, humana fins i tot, si això es pot dir d' un Deu d' Asgard. 

El relat és espectacular, minuciós i detallat amb un desenvolupament ple de dramatisme ,de poesia i de tendresa, sobretot en els sentiments de Segün, que malgrat tot, estima al seu espòs  i pateix la seva sort en pròpia carn.

 La qualitat humana  d' aquesta versió de Viura em sembla notable i digne de penjar en el bloc per a gaudi de tots aquells que com jo els pot agradar.
 Malgrat la grafia antiga del 1900, es compren  perfectament tot el context i a més els mots antics que ja no s' utilitzen avui dia reviuen en la nostra memòria altra vegada, enriquint la nostra llengua. Pijus.-




Em deixava, la versió Marvel de Loki, que com a bon afeccionat als còmics, vos  havia de presentar. El deu malvat. rialler, trapella. 

dimarts, 7 d’agost del 2012

" El Dolor " ( 1915) de Lluís Millet i Pagès

Lluís Millet i Pagès
(El Masnou 1867 – Barcelona 1941)

Músic. Fundador de l’Orfeó Català (1891), moviment que va ser, a banda d’un esdeveniment musical molt important per al país, l’aglutinador de propaganda d’un nou catalanisme.
Dirigí l’Escola Municipal de Música de Barcelona (1930). Fundador de la capella de Sant Felip Neri de Barcelona (1897). Mestre de l’Escolania de la Mercè (1906). El 1904 fundà la Revista Musical Catalana. Impulsà el cant popular i religiós. Amic i seguidor del mestre Felip Pedrell.





Malgrat les pomes podrides de la família,ens calen grans homes com aquest per continuar tirant endavant ,sobretot avui dia , però, cada cop amb més freqüència he de girar el cap enrere per trobar-ne un.  Pijus.-

















EL DOLOR

Qui no té dolors per plorar, no té riquesa per fruir.
El dolor és el lastre vivificant de l'esperit.
 L'alegria del món és  l'escuma de la vulgaritat sensual: riem al drinc de  nostres  sentits.

El goig de l'ànima plena traspúa certa dolça melangia;
 la profonda tristura d'una ànima digna té tast d'una noble alegria.

Oh! món d'ara, has perdut l'esma del ritme quiet, que canta
 i encela, que pesa i eleva, que uneix i deslliura, que enforteix i ablana.

Estàs distret i no menges, malverses, llences,
escups la càr­rega dolça que home fa ésser.


Divendres dels Dolors de la Verge , 1915


Lluís Millet i Pagès   “ Pel Nostre Ideal ”, pàg 400 , 1917








dimecres, 13 de juny del 2012

Lluís Via i Pagès (1870-1940) : "Del cor als llavis" (1910)


Lluís Via i Pagès (1870·1940)

Poeta, narrador, periodista, crític teatral i traductor, Lluís Via i Pagès va néixer a Vilafranca del Penedès l’any 1870.


 Va col·laborar a "La Renaixença", "El Poble Català", "Gent Nova" i "La Novel·la d’Ara", entre altres publicacions de l’època.


 Va ser impulsor, director literari i redactor del setmanari catalanista "Joventut", revista fundada per membres de Setmana catalanista i adherits a la Unió Catalanista, i que es publicà des de febrer de 1900 fins a desembre de 1906.
 

Entre 1901 i 1909 manté una estreta realció profesional amb Caterina Albert, Victor Català, de la que ens queden 108 cartes enviades per Via a l'escriptora.

Al seu voltant s’hi van reunir importants personatges de la cultura en el que seria conegut com a moviment modernista, una plataforma de defensa de la cultura catalana i del nacionalisme.
 Va participar, també, en les tertúlies que organitzava, els darrers anys del segle XIX, el seu amic Apel·les Mestres al seu domicili del carrer Permanyer de Barcelona, i on va coincidir amb Granados, Morera, Ignasi Iglésias, Albéniz, Arteaga, Massenet, Pedrell, Llobet, Joan Lamote de Grignon, Celestí Sadurní, Marqués, Roig, Perelló, Joaquim Renart i d'altres.



L’estiu del 1906 va passar uns dies a la masia de la Figuera i, d’aquesta estada, ens han quedat com a testimoni, unes cartes escrites des d’aquell racó del Montseny a Víctor Català i a Joan Maragall, així com un llibre dedicat a la Lola.






Lluís Via dóna una carta de la Lola a Joan Maragall 

Estimat amich Maragall:

Aquí té la carta que ahir vaig rebre de la Lola per vostè. Els he llegit aquests versos que no són bons ni dolents, però que són millors, perque estàn plens d’una serenitat y una tendresa que no tenen els de molts escriptors.¿Què me’n diu del “rodó com una pinya y petit com un pinyó?” Que ben trobat, que ben vist y que natural!
Jo que tinch afició a escriure (a escriure per mi, perque lo del periòdich no es lomeu, sinó la obligació meva), sempre he tingut por de fer versos en català. Els catalans me sembla que hauríen d’ésser una cosa sagrada. En castellà, catorze o quinze anys enrera, n’havía fets a milers de milers. Els feya ab una gran traça y una gran falsetat. Ahir, quan vostè’m preguntava què havía escrit; me veníen tentacions de llegirli lo que may llegeixo a ningú: els pochs versos catalans qu’he fet. Després vaig repassar els de la Lola y en vaig desistir.Però quí sap! Potser un día a vostè qu’es tan amable, li demani mitja hora d’atenció.
Ja ho sap qu’es son coral amich en Vía
10 octubre, 1906. 


El 1920 va prologar el Segon llibre de poesies d'Àngel Guimerà.

El 1923 ingressà a la "Reial Acadèmia de Bones Lletres" i tres anys més tard, el 1926, va acabar i estrenar l'obra dramàtica Per dret diví que Àngel Guimerà deixà inacabada.

Entre la seva obra hi trobem treballs com Impressions i records, de 1899;Fent camí, de 1903; Estels, de 1907; Del cor als llavis, de 1910; De lluny i de prop, de 1911; Collita, de 1916;Llavor dispersa, de 1918; A mitja veu, 1920 i Poesies, de 1924, prologat per Apel·les Mestres.


lafiguera



Amic de mossèn Cinto Verdaguer –amb qui va compartir moltes caminades pel Montseny– i admirador de Joan Maragall –amb qui es cartejava sovint i del que es va deixar influir notablement en la seva obra– la naturalesa li resultava un element molt important i l’utilitza sovint per enriquir la seva poesia.

Va morir a Barcelona, solter, el dia 22 d'abril de 1940. Curiosament, l'esquela aparegué publicada el dia 25, una vegada celebrat l'ofici funeral, i en ella resava que per expressa voluntat del finat no s'anuncià l'enterrament. 




"Del Cor als Llavis" (1910). Un dels cinquanta exemplars en paper de fil que es van imprimir aquell any. Poques biblioteques disposaran 
d' un com aquest, que per cert, va venir a les meves mans, com sempre sol passar, per casualitat. 

" (..)  En Via és un cantaire de la Naturalesa, a la que estima y admira y canta ab expressió d’enamorat y ab plasticitat de pintor... Però molt sovint la Naturalesa no li serveix més que d’escenari ont se mou un personatge principal: la “Dona”.

La Dona!  Heuse’l  aquí el protagonista de l’obra poètica d’en Via! Amb la Dona somnia els idilis més purs, per ella sent el’dolor més exasperat, tantost vessant devoció, tantost ironia... (..)"

 Extracte del pròleg que Apel·les Mestres va escriure pel seu llibre Poesies, el 1924. 

De la mateixa manera s' expressarà Lluís Via en aquest  "Del Cor als Llavis" del que penjaré una tria dels seus poemes. De fet, llegint-los, si  percebo un xic de solitud en els seus versos.




De la Biblioteca "Joventut". Recordem que ell va treballar per el setmanari fins el 1906 com a director literari i com a redactor. No és estrany doncs.



Dedicat al seu amic i mecenes , Oriol Martí, redactor també del setmanari "Joventut", en el primer aniversari de casament el 8-12-1910.








  FENT CAMI

Hostalera la hostalera,
volgueunos obrir l'hostal,
volgueunos dar bona cambra
 tota guarnida de blanch.
Als balcons cap cortinatge
que'ns privi la claretat;
 poseune sols a l'arcoba
 per si ella's vol despullar.
No hi calen flors dins la cambra,
 qu'ella prou la embaumarà;
sols un brot de farigola
de son llit en el capçal,
y un altre brot de ginesta
 y un altre d'espernellà.

Hostalera la hostalera,
 ja os en podèu alabar
si aprés de tantes fatigues
ens sabèu donar descans.

L'amor truca a casa vostra,
 nodriulo ab el vostre pa;
que no caigui en mala terra
 aquest ruixat d'adamants;
que aquest llir d'alta puresa
trobi camp assahonat,
que pugui arrelar y creixer,
que no's migri entre'! rocàm...

Hostalera la hostalera,
lo qu'hem patit Deu ho sab;
hem seguit temples y ermites
dalt dels cims y prop del mar;
arreu hem fugit dels homes,
y, al vèurens en soletat,
arreu ens ha obert ds braços
el bon Deu en son altar,
arreu les manyagues ones
els nostres peus han besat,
arreu les aus y les plantes
ens han sabut estimar.
Pelegrins de l'arnor vera,
   hem vingut pelegrinant.
                                              En la escorça dels vells arbres
                                              nostres noms hi són gravats;
                                              hi són en les altes serres,



hi són al fons de les valls,
resistint les soleiades,
soportant els temporals…

Hostalera la hostalera,
crech que'l cor os he tocat.
Com l'hoste que m'acompanya
 cap n'han dut a vostre hostal.
Veientlo, les portes soles
ja s'obren de bat a bat...
 Hostalera la hostalera,
 ja os en podèu alabar!



COSTA AMUNT
De mon braç dret s'ha repenjat
 afatigada ma companya;
mon braç esquerre l'he apoiat
 en un amich que no m'enganya,
 en un bastó que m'he tallat
d'un roure vell de la montanya.

Ben amparat del meu bastó,
 no hi ha perill d'una estimbada;
ell sab donarme fe y brahô,
ell fa més breu ma caminada,
 ell m'assegura l'ascensió
fins a la cima desitjada.

Prò de l'amiga'l fatich creix
com més me diu que's sent hardida;
ella, pesantme, 'm lleva'l bleix
y enlloch d'aidarme cau rendida;






ella es l'amor, ella es el feix
de les miseries de la vida.

Ella'm fa esment d'un cel tot blau
y els ulls al cel me força a cloure;
ell a mes ansies dóna pau
y es mon aguant si no'm  puch moure;
ell  me sosté quan ella'm  cau;
ella es de carn y ell es de roure.

REMEMBER
Escolta, dòna, lo que avui te dich
a l'ombra trista dels benignes saules,
vencentme l'anyorança y el fatich
y rimant els gemechs ab les paraules.

Entre'ls ramatges d'aquests parchs morents,
que ja pressenten la hivernal besada,
be guaitat de la posta'ls tons ardents
 y he sentit joia y fret a la vegada.

Fret pels jorns que s'acosten menaçants
sense l'esclat del sol ni el de tes nines,
y joia pels deliquis ja llunyans
d'altres calmoses hores vespertines.

Te'n recordes? Dels cims en la quietut
un temple immens semblava la montanya.
Jo't mirava regnâ en la solitut
y't veia tota meva y tota estranya.


Renaixien les mortes ilusions,
passant alegres en fulgents idilis
corn en l'atzur les aus y els papellons,
 com en la mar els fugitius navilis.

Emmudien d'amor totes les veus,
 jeia la mare terra fatigada,
pròdiga en fills, dormida a nostres peus
sota les tofes verdes de la prada.

En la pau del crepuscle solemnial
ens semblava llunyà tot quant miravem;
en l'encís del crepuscle divinal
tot era resplendent perque  estimavem.

Llarch temps restà sospens el meu sentit
 com lassa dels oreigs la fulla en l'arbre;
el plor d'un dol pregón, jamai guarit,
 podia en fí esclatar, furiós y barbre...
…………………………………………..
Mes caigué dolçament sobre ton pit
com una font dintre son vas de marbre.

SIC TRANSIT

Caminant vers la montanya
prop del riu ens hem parat.
La montanya toca als núvols
y el riu sos peus va besant;
la montanya resta immòvil
y el riu fuig terres enllà.

Jo m'assemblo a la montanya,
 tu del riu tens el tirat,
ella es muda y es ferrenya,
ell remorós y manyach;
ella's fixa en les altures,
ell va a perdres en el mar.

La montanya'l front acota
 y en el riu clava 1'esguart:
sos penyals més alterosos
dins l'aigua veu retratats;
la montanya es agrahida
y al riu comença a estimar.


La montanya, commoventse,
sobre'l riu s'ha abalançat:
voldria aturar sa cursa,
voldria tornarlo un llach, 
voldria en l'aigua encalmada 
la propria imatge mirar.
Mes el riu, corrent sens treva,
reflexa també'ls voltants,
tot lo qu'en les ribes troba,
tot lo que's mostra a son pas,
ja sien vergers mirífichs,
ja sien camps desolats.
La montanya, nuvia trista,
s’ha cobert de nùvols blanchs;
sota d’ells, qui l'amor cerqui,
ben segur que'l trobarà.
Mes ai de qui'l riu estimi,
que'l riu no s'atura mai.
Els amors de la montanya,
ses desferres, tot hi va,
tot ho engoleix, tot s'ho emporta,
tot se pert al fons del mar.





CONVIT

Ara que als cims els frets derrers
 han dat les ültimes besades
y han esfullat els atmetllers
sobre la neu llurs flors rosades,

als pichs de Nuria desolats
 l'amor os crida, noble aimia.
Aquestes fredes soletats
que'n fan al cor de compañía!

Vegeulo aquí ple de dolçor
el sant redós que os brinda estada,
hont foch encès hi té l'amor,
hont hi te'l goig taula parada.

Sota garlandes de turons
que senyoregen les altures,
ell té manyagues y cançons,
y bells dalès y joies pures.

Y té llirs blaus pels corriols,
y té moixons de veu serena
 que van trescant a petits vols
y de llur cant os fan ofrena.

Llur cant discret, Ilur cant suau,
 fa la montanya més senyora;
y  l'aire es pur, y el cel es blau,
 y  tot os crida y os anyora.

Vingueuhi donchs, que ho vol l'amor,
passant per gorges ressonantes
hont brunz el vent, el gran cantor
 de les feréstegues complantes.

Y  amunt, amunt, cercant abdós
la quietut de les altures,
guaitant la pau del sant redós
entre badalls de penyes dures.

Elles, eixint d'un són pesat,
en llur encant resten frisoses;
si són ferrenyes pel posat,
lo qu'es pel cor són bondadoses.

Y guaiten sempre a tot arreu
sobre'ls abims apilotades...
Avui per fí les deixarèu
ab vostre encís desencantades.

Vingueuhi prest, y vibraràn
sols de sentir vostra presencia,
y les veurèu tot al voltant
 fcntvos galana reverencia.

Joiós I'amor ja serà aquí
y esperarà vostra arribada;
 perque l'amor pugui gaudi
restèu ab ell fins la vesprada.

Y os vetllarà content l'amor
corn ert penyal en la nit bruna,
 per vós rebent gaia frescor,
encens de llirs, petons de lluna.

Y en eixos plers tan ideals,
y en eix silenci que no enganya,
os semblaràn celestials
el vostre amor y la montanya.



AQUELLA TARDA

Ab tos besos y manyagues m'aconsoles,
noble aimia que't prodigues y no canses;
ab el baume qu'expandeixes de violes
 atemperes mes crudels intemperances.

Així fou la tarda aquella que'm besaven
 embullantse per mon front tes rosses grenyes.
Allà al fons del vell carrer ens contemplaven,
 ab posat de bon amich, les blaves penyes.

Y nosaltres admiravem llur grandesa,
y entorn nostre la mainada follejava,
y esguardantnos mitj joiosa, mitj sorpresa,
del perfúm que tu expandies s'admirava.

Vingué'l vespre y la montanya com Regina
 va acotxarse dintre l'ombra protectora...
Ab son baume, com ab mística boirina,
la encensava la violeta triomfadora!



ANHEL

Oh, quí hi tornés als cims més alts
 teninte a tu, ma ben amada,
per assolir goigs immortals,
per podê estendre la mirada
 enllà d'enllå, sobre'ls penyals,
fins a la platja abandonada!

Oh, quí hi tornés fugint del món
 y ses metzines y sos glavis,
per estirnarte sens afront,
per cobejarte sens agravis,
y poder darte un bes al front
y poder darte un bes als llavis!





Llegint  aquests  poemes de Lluís Via s’ aprecien els versos d’un  home acostumat a la solitud, a estar amb ell mateix, recordem que va morir solter, a passar llargues hores davant la natura, observant-la, acaronant-la, fruint-la.

 De fet, per mi, no hi ha una cosa més immortal, més amiga, més bella, fins i tot en el sentit femení del terme, i que t’ acompanya fins al final del viatge, que els núvols fugissers, alegres i cofois o solemnes i divinals, de vegades, però sempre a prop meu, allà dalt, fent-me companyia, impertèrrits,sublims, majestuosos, perfectes i màgics.

  És per això que la coneix tan bé a la natura,  que la sap expressar amb tota la seva bellesa,  amb tota  la seva anima de poeta, perquè quan  està sol, aquesta, es converteix en el seu món de somni , en el que la seva sensibilitat idealitza la figura femenina, la dóna, cap a un ésser perfecte en conjunció total amb la natura que l’ envolta. 

Recordem que el nostre poeta, és humà, sociable, culte,  i clar en les seves idees. Evidentment no és un ermità ascètic perdut en mig de la muntanya, sinó un home acostumat a la vida de ciutat, però d’ arrels pageses i que coneixia  molt bé el món rural. De vegades aquest mateix univers culte, a mida, que ens fem grans, ens allunya d'una altre realitat paral.lela formada per la majoria de la gent que ens envolta. 

La seva idealització de la figura femenina, de la dóna, correspon al ideal romàntic noucentista de la donna angelicata , però els seus versos no estan absents de desig, i de companyia femenina. Pijus.-






divendres, 18 de maig del 2012

Conçells Máximes e Veritats 1881

















Petit llibret de 10 x 15 cms,  de Pompeu Gener i Babot, escrit  l' any 1881 amb el pseudònim de  Frederich Lluís de la Forestau  un suposat estudiós francès membre de la " Societé des Langües Romanes " de Montpeller.






















Lluís Solà i Dachs en el seu magnífic llibre  "L' Humor Català " Vol. I pàg 114-115  ens parla de Pompeu Gener  en el seu aspecte més humorístic i en el qual intento profunditzar per explicar com era en " Peius", un home  capaç d' escriure una obra com aquesta i la que escriuria deu anys més tard: " Los Cent Conçeyls del Conçeyl de Cent" 1891, dignes les dues dels millors guionistes del Polonia. No ho dic pejorativament, ben al contrari. Pijus.-
























" El Cafè Suís, lloc de reunió habitual del "Peius", fou escenari de diverses anècdotes que esdevingueren famoses. Hi sostenia, molt sovint, aferrissades discussions amb el savi bacteriòleg doctor Turró. Un dia que aquest el qualificà de somiatruites, Gener li respongué indignat:
Bah ! Vosè no és res més que un pobre " domador de gonococus "
I un altre dia, un aspirant a literat se li va presentar i li va dir:
Jo sóc Joaquim Barnils.... i vostè ?
"Peius" li respongué, mirant-se'l amb la cara més seriosa del món : 
Jo, no. Per quina raó hauria de ser, jo també, Joaquim Barnils ?




















" (..) L' humor de Pompeu Gener, com veurem tot seguit (..) era un humor punyent, feridor moltes vegades, tot el contrari de l' humor amable. Era el tipus d' humor que li féu contestar a un autor teatral que li presentà la seva esposa, una dona certament lletja:


Senyor Gener: la meva esposa.
No pateixi. Sé guardar un secret. No ho diré a ningú ( mentre li donava uns copets consoladors a l' esquena)
la fantasia del nostre home no tenia aturador.. (..) "




La molta fantasia d' en  Peius no feia, però, de vegades utilitzés material repetit anteriorment en qualsevol del seus alters egos. 
En aquest cas, signa com a  " Un Cumpanyeru " aquest article de l'  Esquella de la Torratxa de l' any 1881 en que ens parla del seu propi llibret i deu anys després en el prolech del bibliofil   de "Los Cent Conçeyls del Conçeyl de Cent" signat com Buscaengrunas ,  ens diu quasi calcat el mateix paràgraf: 





"May s'hauria pogut dir am més rahó que _en els pots petits és
allà hont hi hà la bona confitura_, perquè dupto qu'es puguin
trovar més màximes morals, ni més profitoses veritats en menos
lletres. De l'autor d'aquêt llibre si que s'en pot dir allò de
què té molta lletra menuda, y am més rahó encara s'el podria
comparar al gran Justus Liebig puix que son escrit és un
verdader _extret de carn espiritual_, essentne sos concells
concentrats _globulillos de moral_, molt més actius qu'els dels
metges homeòpatas."














                                                             








"En quan a la ciencia de què estan prenyats els dits concells,creguin que n'hi ha un tip. ¿Què componen Zoroastre, Confuci,ni els set sabis de la Grecia, ni en Darwin, ni en Linné, ni el pare Fita, al costat de Fra Feliu de Sanct Guiu? Zoroastre s'hauria quedat blau y Confuci confús si alsessin el cap y llegissin els Cent Conceyls del Conceyl de Cent.
Estàn aquêts tan farcits de sabiduria qu'alguns dels seus versets foren capaços de fer l'educació d'un rey, dels de debó, d'aquestos que tracten a tothom de tu."





Segona fulla de L' Esquella de la Torratxa any 1881 amb la signatura de Pompeu Gener com a 
"Un Cumpanyeru" parlant del seu llibret 
" Conçells, Máximes e Veritats " 1881





Ho estic investigant. Aquest paio sembla en Felip Puig oi ?
Efectivament, donar-se de baixa de FaceBook és possible amb la Sussi: les instruccions fàcils en un document Word i un control +clic per les impressions de pantalla amb els passos a seguir.
el meu e-mail és: