LA PUBLICITAT DEL CU-CUT I ALGUNES CURIOSITATS

Parsifal Edicions, 2002, Barcelona.

Qui no anuncia no ven! era el modisme preferit a l'hora d'omplir els buits entre anuncis a les revistes i diaris en català. En aquest cas concret, l'eslògan serveix per anunciar una història, la de l'adaptació i el desenvolupament del llenguatge visual publicitari, a càrrec d'una generació d'artistes que adaptaren els codis i els gèneres artístics tradicionals als gustos immediats de la societat del seu temps: la Catalunya que comprèn el període de 1888 a 1929

Al llarg d'aquest període, artistes com Cornet, Junceda, Opisso, Llaverias, Casas, Utrillo, Torres Garcia, Picasso o Dalí optaran, en algun moment, per adreçar-se a un públic universal, tot conjugant les seves habilitats amb les excel.lències dels productes anunciats, algun dels quals encara forma part, avui en dia, del nostre imaginari col.lectiu.

 Ricard Mas Peinado (comissari exposició i autor de  "Els artistes catalans i la publicitat 1888-1929) 

Un cop feta la propaganda, el llibre no té desperdici, agafaré  una mica l´esquema dels artistes que hi figuren en el llibre  i aniré adjuntant les imatges de la publicitat  que sorgí  al Cu-cut (1902-1914) durant aquest període. 

Us deixo els links on podeu saber molt més d´aquest meravellos setmanari:

                         "Periódich satirich ab ninots" com deien ells.-

ARXIU DE REVISTES CATALANES ANTIGUES

FONTS DE LA TEBEOSFERA

LA VEU DEL CU-CUT

DIPÒSIT DIGITAL DE LA UAB

Dibuixos de Joan Llimona i Bruguera (1860-1926)

Cu-cut 1903

Nosaltres deiem: sense mans, sense peus....
sense dents.-

Sembla, en to humorístic, com si la pasta italiana encara no hagués fet forat dins la cuina catalana.-

Cu-cut 1904

Gaietà Cornet i Palau

Barcelona, 1878 — Barcelona, 1945

Dibuixant caricaturista i enginyer, fill de Gaietà Cornet i Mas.

Format artísticament a l'Acadèmia Borrell, seguí també, per tradició familiar, la carrera d'enginyer industrial, que exercí a La Maquinista Terrestre i Marítima. Pertangué, vers 1897-98, quan conreava la pintura a l'oli, al grup prenoucentista El Rovell de l'Ou. 

Publicà els seus primers dibuixos a L'Esquella de la Torratxa (1898), que deixà per incompatibilitat ideològica, i col·laborà aLa Veu de Catalunya. Fou cofundador i director artístic del Cu-cut! (1902-12), per al qual creà el famós ninot amb barretina, prototip del català realista i murri; l'any 1904 entrà a col·laborar també al Patufet(1904-38). El 1913 aceptà la direcció artística d'El Correo Catalán. Malgrat que mai no deixà l'activitat d'enginyer —fou catedràtic (1909) i director delegat de l'Escola d'Enginyers (1929) i també president de l'Associació d'Enginyers Industrials (1930)—, col·laborà a nombroses publicacions: L'Estevet(1921), Virolet (1922-31), El Senyor Canons (1925), L'Esquitx (1931-37), etc., i dirigí Mondial Humor (1912-13). Fou un dels fundadors de la Unió de Fotogravadors. De totes les branques de la caricatura preferí la política, sempre en defensa d'un catalanisme de centredreta, amb intenció declarada de "fer sang" i arribar a "l'entranya de l'enemic"; tanmateix, fou un dels dibuixants per a infants més apreciats.

Joan Llaverias i Labró

Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1865 — Lloret de Mar, Selva, 1938

Pintor aquarel·lista i dibuixant humorístic.    
Aconseguí èxits a Londres (1911) amb les seves aquarel·les. Descobridor artístic de la després anomenada Costa Brava, titulà La Catalunya Grega una exposició (Sala Parés, 1906) que marca la darreria del Modernisme i albira la reacció classicista del Noucentisme.
Per sobre el virtuosisme detallista de la seva tècnica, conservà la força de l'emoció artística. Fou un dels més famosos dibuixants humorístics de Catalunya. Publicà abundosament a "Cu-cut!" i a "En Patufet", on es destacà com a animalista. La seva producció en aquest sentit és comparable a les de Dulac, A.Rackham i Kley. Il·lustrà De quan les bèsties parlaven, Encara parlen les bèsties, Les mines de Salomó, Per les terres roges i altres llibres per a infants. També féu cartells i ex-libris, i fou professor de dibuix.

Joan Junceda

[Joan Garcia-Junceda i Supervia]

Barcelona, 1881 — Blanes, Selva, 1948

Nom usual del dibuixant Joan Garcia-Junceda i Supervia.

Col·laborà en nombroses publicacions d'adults i d'infants i il·lustrà centenars de llibres. La seva obra, amplíssima i popular, sobresortí per l'encert expressiu, una extraordinària habilitat tècnica i seguretat artística. Reflecteix les formes de vida de la societat catalana dels tres primers decennis del s. XX a través d'un gran poder de síntesi. Abandonant la seva primera formació, castellana —era fill d'un militar—, s'integrà plenament en l'esperit d'un poble que es trobava en un moment de recuperació de la seva personalitat. Començà a publicar el 1902 al "Cu-cut!", on hi ha una bona part dels seus acudits polítics: hi publicà la cèlebre caricatura al·lusiva al Banquet de la Victòria. Col·laborà també als setmanaris nacionalistes "La Tralla", "Metralla", "L'Estevet", "L'Hereu", "El Gall", la "Cuca Fera", "Or i Grana", "La Piula", etc. En el camp infantil, fou un dels principals dibuixants d'"En Patufet", "Virolet" i "Esquitx". Treballà sovint per a les publicacions del Foment de Pietat Catalana: les revistes "La Veu de l'Àngel de la Guarda" i "Bon Seny". Il·lustrà les Pàgines viscudes de Josep M. Folch i Torres i la majoria d'obres d'aquest escriptor per a les col·leccions "Biblioteca Gentil" i "Biblioteca Patufet". Per la seva fecunditat artística col·laborà en publicacions tan distintes com "De Tots Colors", "Papitu", "Garba", "El Xerraire", "La Revolta", "Marramau!", "La Senyera", "La Veu de Catalunya", "La Publicitat", "El Matí", "Esplai", "D'Ací i d'Allà", "Bella Terra", "Recull", "El Lliri Blanc", "La Campana Catalana", "Cinòpolis", "El Senyor Daixonses

La Senyora Dallonses", "Llegiu-me" i "Fulla Dominical", entre les catalanes, i "Hojas Selectas", "Lecturas", "El Hogar i la Moda", "Historias y Leyendas" i "Ling-Ling", entre les castellanes. Foren molt divulgades les auques que féu sobre Montserrat i el Tibidabo. Usà els pseudònims Titella, Jafet, Ribera, Medí i Papassa, i signà també amb l'anagrama de dues jotes unides formant com una nota musical.

Cu-cut 1905

Amb la seva dona i el seu fill.-









Ricard Opisso i Sala                      
Tarragona, 1880 — Barcelona, 1966        

Dibuixant i caricaturista.

Fill de l'escriptor i periodista Alfred Opisso i Vinyas. Autodidacte, treballà un temps al costat d'Antoni Gaudí, a les obres de la Sagrada Família. Freqüentà la taverna artística els Quatre Gats i publicà el seu primer dibuix a la revista modernista Luz (1898). També exposà a l'establiment de Pere Romeu i publicà a la portada del setmanariQuatre Gats (1899). Començà amb gran empenta, seguint els estils de Toulouse-Lautrec i Steilen. També publicà a Joventut i Pèl & Ploma durant el 1901. L'any 1903 entrà a la redacció de Cu-Cut!, on féu nombrosos dibuixos "esquitxats", que han quedat com els millors de la seva extensa obra. El 1906 viatjà a París, on col·laborà a Le Rire i a Ruy Blas, Frou-Frou i Fantasio. Tornà a Barcelona i en desaparèixer Cu-Cut! (1912), entrà a L'Esquella de la Torratxa i a La Campana de Gràcia. A la primera d'aquestes revistes publicà dibuixos de "multituds", que li donaren gran popularitat. Fets primer amb exigència artística, anaren convertint-se en caricatures aninotades a mesura que creixia l'anomenada del dibuixant i aquest gairebé no donava abast a fer totes les col·laboracions que li demanaven. També col·laborà a Papitu amb el pseudònim Bigre, a El Caloyo i a altres revistes eròtiques. Realitzà també dibuixos per aHojas Selectas, Mi Revista, Lecturas, La Ilustración Artística, El senyor Canons, TBO, Pocholo i moltes altres publicacions, a més d'il·lustrar contes infantils i fer auques i col·leccions de cromos.

 L'any 1936 tornà a dibuixar els ambients i personatges de la seva joventut, amb dates de final del s. XIX. Publicà al Diari de Barcelona una sèrie d'articles de records.

Feliu Elias i Bracons (Barcelona 1878-1948), dibuixant, caricaturista, pintor, il·lustrador i crític d'art, va ser conegut popularment pels seus pseudònims Apa(pel dibuix humorístic i la caricatura) i Joan Sacs (per la teoria de l'art i l'escriptura).[1] Com a pintor, signava amb el seu nom propi. És un dels dibuixants d'humor més destacats de la primera meitat del segle XX.

Estudia al Cercle Artístic de Sant Lluc i al Cercle Artístic de Barcelona. Comença a col·laborar a la revista ¡Cu-Cut! (1902), Garba (1905-1906) i El Poble Catalàfins que el 1908 funda i dirigeix el setmanari d'humor Papitu, una de les més importants publicacions humorístiques catalanes de tots els temps.[1]
És expulsat de la redacció del ¡Cu-Cut! per publicar acudits al Papitu contra la Lliga Regionalista, que editava La Veu de Catalunya i ¡Cu-Cut!.
El 1911 el govern suspèn les garanties constitucionals i Apa, jutjat per la Llei de Jurisdiccions, ha d'abandonar la direcció del Papitu i fugir a París per evitar una condemna per haver publicat una sèrie de dibuixos en aquesta revista. Des d'allà col·labora amb les publicacions Picarol (1912) i La Rialla (1913).Torna a Catalunya, on funda la Revista Nova (1914) i col·labora amb La Piula (1916), L'Estevet (1921-1923), Bella Terra (1923-1927), La Mainada (1921-1923),Virolet (1922-1931), El Borinot (1923-1927), El Sr. Daixonses i la Sra Dallonses (1926), Jordi (1928) o Mirador (1929-37) i a La Publicitat on farà des de 1922 un acudit diari a la primera pàgina. També col·laborà en prestigioses revistes franceses, com Paris Journal, Paris Midi, l'Assiette au Beurre o Formes.

Cu-cut 1907

Cu-cut 1908

                                                                                                  
Lluís Bagaria


Barcelona, 1882 — Cuba, 1940

Caricaturista.

De formació autodidàctica, començà pintant jardins a l'estil de Rusiñol. Col·laborà ja com a caricaturista a "El Rector de Vallfogona" i "Cu-cut!" (1902), "Or i Grana" (1906), etc. El 1907 féu, a Terrassa, una exposició de noranta caricatures, que tingué una gran ressonància en els medis artístics catalans. Treballà a Mèxic, a Nova York i a Cuba (1907-11), i en tornar-ne col·laborà a "Picarol" (1912) i a la revista francòfila "España" (1916-18), de Madrid; els seus acudits de sàtira política a "El Sol", de Madrid (1917-31), tingueren una gran influència. Col·laborà també en les revistes "Le Rire", francesa, i "Simplicissimus", alemanya, i en el "Criticón", de Barcelona (1937), entre altres. L'any següent s'exilià. Bohemi i mordaç, els seus dibuixos, generalment sarcàstics, es beneficien d'un arabesc sintetista i d'una gran facilitat de trobar, i àdhuc d'inventar, atributs a cada personatge caricaturat.

                                                                                                               
Lola Anglada va néixer a Barcelona, l'any 1893. Les seves creacions literàries van estar dirigides, principalment, a nois i noies. En la seva vessant d'il·lustradora gràfica va ser deixeble de Joan Llaverias. Va col·laborar en diverses revistes infantils, com ara En Jordi, En Patufet, La Nuri o La Mainada. Abans de la guerra civil, Lola Anglada va publicar llibres de narracions, il·lustrats també per ella, que van tenir força popularitat. Entre aquests llibres hi ha Monsenyor Llandardaix, En Peret i Margarida. Després de la guerra, també va escriure i il·lustrar altres llibres, com En Martinet, La Barcelona dels nostres avis i La meva casa i el meu jardí. D'altra banda, va fer una notable col·lecció de nines que avui en dia es pot visitar al Museu Romàntic de Sitges. Lola Anglada va morir a Tiana, l'any 1984.

Amb l´Esquella de la Torratxa va haver sempre una gran competència, veiem aquí com fins i tot se´ls acusa de plagi.- Pijus