Poesías Jocosas del célebre Dr.
Vicens Garcia. Ilustrada amb dibuixos de J.
Pellicer Monseny. Ed.Llibreria de López. Estampa de Lluís Tasso Serna.
Barcelona, 1887.
La meva intenció, però, no és parlar-vos del seu autor, el mossèn Francesc Vicent Garcia, més conegut com el Rector de Vallfogona, ja que d´això
s´han ocupat moltíssima gent abans que jo i més preparada.
Teniu la web dedicada integrament al Rector de Vallfogona amb tota la informació necessària a:
La meva intenció primera és presentar-vos aquesta edició, comprada de col.lecionista , que segurament cediré, després d´escanejar, al museu dedicat al Rector de Vallfogona de Riucorb.
Els llibres s´han de veure, tocar , olorar, llegir, disfrutar i compartir si més no, on line.
Els llibres s´han de veure, tocar , olorar, llegir, disfrutar i compartir si més no, on line.
Però de tot el llibre, he escollit, tan sols el pròleg de l´ editor del llibre, la protestació o defensa que en fan los Rectors de Pitalluga, Dels Banys i los sonets dels rectors de Bellesguart, Guialmons, Dels Banys, Alcaná,Valldellonses i Pitalluga, dedicats a la figura i obra del seu reverenciat mestre, el rector de Vallfogona, mestre que cap d´ells va veure mai, perquè tots van neixer , el que menys, vint anys després de la mort de Garcia (1579-1623).
El Rector de Bellesguard, que seria el seu biograf, va neixer el 1643 i per descriure fisicament a Garcia van haver de menester l´ajuda d´un vell de vuitanta anys que l´havia conegut:
"Per relació de un vell, que conegué el gran Garcia, saberen los rector dels Banys y Pitalluga que lo nostre poeta era de estatura mitjana: blanch de color; la cara molt proporcionada: lo front espayós, com se coneix bé en la calavera, que aquells vegueren; los ulls negres y espiritosos; la boca gran, pero no fea; los llabis un poch grossos; lo nas de proporcionada forma; los cabells crespats tirant à roig, com tambè la barba. Vestia decentment sens afectaciò; tenia una gravedat natural adornada de una modesta alegria; sa complexiò era melancólica, propia dels grans homens é insignes poetas; la sua conversació era amable, sens mordacitat ni profanitat."
Això és el que consta en el darrer full de la vida del nostre rector descrita pels rectors de Pitalluga i Dels Banys i que vos penjo ara mateix.
"Per relació de un vell, que conegué el gran Garcia, saberen los rector dels Banys y Pitalluga que lo nostre poeta era de estatura mitjana: blanch de color; la cara molt proporcionada: lo front espayós, com se coneix bé en la calavera, que aquells vegueren; los ulls negres y espiritosos; la boca gran, pero no fea; los llabis un poch grossos; lo nas de proporcionada forma; los cabells crespats tirant à roig, com tambè la barba. Vestia decentment sens afectaciò; tenia una gravedat natural adornada de una modesta alegria; sa complexiò era melancólica, propia dels grans homens é insignes poetas; la sua conversació era amable, sens mordacitat ni profanitat."
Això és el que consta en el darrer full de la vida del nostre rector descrita pels rectors de Pitalluga i Dels Banys i que vos penjo ara mateix.
Dr.Francesc Vicent Garcia (1579-1623)
Qui eren aquets rectors i sobretot, que era l´Acadèmia dels Desconfiats de la Barcelona del 1700, així com el meu comentari sobre la protestació i sonets d´aquestos rectors, és el que paga la pena de compartir.
Emblema de l´Acadèmia
dels Desconfiats.
L'Acadèmia dels Desconfiats, o Acadèmia Desconfiata, fou una acadèmia de lletres que promovia l'estudi de la història, la llengua i la poesia catalanes. La fundaren l'any 1700 a Barcelona diversos erudits, el principal dels quals fou Pau Ignasi de Dalmases. Els altres membres foren Josep Antoni de Rubí i de Boixadors, Joan Antoni de Boixadors Pacs i de Pinós, Antoni de Peguera i d'Aimeric, Llorenç de Barutell i d'Erill, Francesc de Junyent i de Vergós, Josep Amat de Planella, Alexandre de Palau i d'Aguilar, Francesc de Josa i d'Agulló, Josep de Taverner i d'Ardena, Agustí de Copons i de Copons, Felip de Ferran i de Sacirera, Josep Clua i Granyena, Josep de Rius i de Falguera i Francesc de Sans Miquel.
L'Acadèmia dels Desconfiats va publicar l'obra Nenias reales a la mort de Carles II d'Espanya. Propicià la primera edició de les obres de Francesc Vicent Garcia (Barcelona, 1703), que conté un pròleg que discuteix el paper de l'Acadèmia. En fou membres de l'Acadèmia Josep Romaguera, fra Manuel de Vega i de Rovira, Joaquim Vives i Ximenes i Joan Baptista de Gualbes i Copons. Va poder celebrar les seves sessions fins el 1703. I com que la major part dels seus membres donaren suport a l'arxiduc Carles durant la Guerra de Successió, quan Felip V ocupà Barcelona el 1714 la va clausurar definitivament.[1]
El seu testimoni fóra recollit uns anys més tard, el 1729, per l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
(fons de la Viquipèdia)
En el pròleg de l´editor del llibre es fa palés la necessitat d´enaltir la nostra Pàtria de la manera que sigui, encara que sigui per la via de la llengua, ja que la clatellada del 1714 encara estava molt fresca i no es podia dir gran cosa més, parlant del català diu:
" ....totas las dolsuras de un llenguatje concis, armoniós y fill llegitim del llatí, unas obras poèticas que fan honor à la provincia de Catalunya; ..."
També , en la darrera pàgina de la Vida del nostre rector, hi trobem:
" Estas noticias apreciables son las que per zel de aquells rectors nos quedan: consèrvilas perpètuament la imprenta en honor del gran Garcia, tant combatut de la enemistat y dels infortunis; y la provincia de Catalunya, part integrant de la gran Constitucional Nació Espanyola, gosias en la memoria de un fill séu que honra y acredita la il-lustració catalana y la puresa de son armoniós y apreciable idioma. "
Tornem a haver de defensar, davant del castellà , l`italià o el francès, la puresa de la nostra llengua, i el seu lloc ,llegitim, dins el conjunt de les llengües romàniques. Mancaven encara la reforma que faria Pompeu Fabra el 1913:
" ...empreném esta edició....., corretgintla y portantla à una ortografía moderna cual reclama lo nostre idioma per nivellarse ab la de los espanyol, francés é italiá,...."
" Suprimim en esta nova edició la dedicatoria que feu à la academia dels Desconfiats lo rector de Bellesguart en la del any 1700, perque la expressada dedicatoria, encara que recomanable y digne d´elogi, resultaria aquí intempestiva,..."
A partir d´aquesta part del " prefacio " es comença a fer esment d´uns personatges que , si més no , atreuen la curiositat d´un lector xafarder com jo:
El Rector de Bellesguard ( Bellesguart en la grafia antiga)
El Rector de Pitalluga
El Rector dels Banys
El Rector de Guialmons
El Rector de Valldellonses
El Rector d´Alcaná (Alcanar)
Diu el nostre editor, referint-se als de Bellesguard, Pitalluga i dels Banys:
" ...; ja que á ells devém las noticias de la vida de Garcia,..."
Realment és gràcies als treballs d´ aquests autors, perquè molts d´ells escriviren obres menors, que l´obra de mossèn Francesc Vicent Garcia ha arribat fins a nosaltres. Aquesta feina incluia també la de catalogar tota la producció de Garcia, inventariarla, perquè , sota el nom i la fama del rector de Vallfogona sorgiren, en aquell temps i posteriors decades, gran quantitat
d´imitadors que utilitzant el seu nom i amb un estil força groller, volgueren aprofitar-se´n:
" ... que moltas de las poesias que circulaban baix el nom del rector de Vallfogona, no eran ni podian ser suas, pues comparadas ab las propias d´est ingeni superior, se daban à coneixer per son estil ( indecent y repugnant à tot home sabi, católich y honest )...."
Continua dient el nostre editor:
" ... ho debém als citats rectors de Bellesguart, Banys y Pitalluga
qu´esculliren las poesias de aquell, y las purificaren, en cuant fou posible, dels copiadors. "
Entenem que segons quins sonets de Garcia feien trontollar la moral de la gent benestant de l´época i enrogir les cares d´alguns (sonets de caire escatològic, de lloança a l´amor carnal disfressat de pastorel.la).
Els sonets de caire humorístic i escatològic foren imitats per molts autors catalans del s. XVII i donà lloc al fenomen que hom coneix com a "vallfogonisme".
A partir d´aquesta part del " prefacio " es comença a fer esment d´uns personatges que , si més no , atreuen la curiositat d´un lector xafarder com jo:
El Rector de Bellesguard ( Bellesguart en la grafia antiga)
El Rector de Pitalluga
El Rector dels Banys
El Rector de Guialmons
El Rector de Valldellonses
El Rector d´Alcaná (Alcanar)
Diu el nostre editor, referint-se als de Bellesguard, Pitalluga i dels Banys:
" ...; ja que á ells devém las noticias de la vida de Garcia,..."
Realment és gràcies als treballs d´ aquests autors, perquè molts d´ells escriviren obres menors, que l´obra de mossèn Francesc Vicent Garcia ha arribat fins a nosaltres. Aquesta feina incluia també la de catalogar tota la producció de Garcia, inventariarla, perquè , sota el nom i la fama del rector de Vallfogona sorgiren, en aquell temps i posteriors decades, gran quantitat
d´imitadors que utilitzant el seu nom i amb un estil força groller, volgueren aprofitar-se´n:
" ... que moltas de las poesias que circulaban baix el nom del rector de Vallfogona, no eran ni podian ser suas, pues comparadas ab las propias d´est ingeni superior, se daban à coneixer per son estil ( indecent y repugnant à tot home sabi, católich y honest )...."
Continua dient el nostre editor:
" ... ho debém als citats rectors de Bellesguart, Banys y Pitalluga
qu´esculliren las poesias de aquell, y las purificaren, en cuant fou posible, dels copiadors. "
Entenem que segons quins sonets de Garcia feien trontollar la moral de la gent benestant de l´época i enrogir les cares d´alguns (sonets de caire escatològic, de lloança a l´amor carnal disfressat de pastorel.la).
Els sonets de caire humorístic i escatològic foren imitats per molts autors catalans del s. XVII i donà lloc al fenomen que hom coneix com a "vallfogonisme".
Se'n feren nombroses còpies, i Garcia, conegut amb el nom poètic de Garceni, i sobretot com el Rector de Vallfogona, es convertí en un personatge mític.
És així com el nostre editor en fa una defensa, tot i disculpan l´enuig dels seus lectors més beats, i passan la pilota als rectors dels Banys i Pitalluga:
" ... que jamay fou lo intent de nostre Garcia insultar ab sas agudesas lo sagrat y honest, ni es la nostre intenció reproduhir cosas que degradian la bona moral,...."
Ens explica l´editor que l´any 1866 va publicar una edició económica de
l´obra de Garcia i que l´any 1871 la va tornar a reeditar, degut a l´exit del drama "Lo rector de Vallfogona" de Serafí Pitarra fins a arribar a la nostra edició del 1887:
"...Habentse agotat tambè aquella edició, he determinat reproduirla corretjida y millorada, sabent, ab motiu del éxit que ha obtingut lo drama de D. Serafí Pitarra, titolat Lo rector de Vallfogona."
En aquells anys també sorgiren algunes revistes humorístiques amb el nom del nostre autor:
Lo rector de Vallfogona fue una publicación de corte satírica aparecida en 1874 de clara tendencia anti carlista aunque también tocaba temas costumbristas..
Con unas dimensiones de 319 x 209 mm., consistía en cuatro páginas a tres columnas y sólo aparecieron 24 números, todos el año 1874.
En la cabecera de la publicación aparecía el rector de Vallfogona y su acólito charlando y en uno de los lados los símbolos del trabajo y de las artes. Desde el número 6 del 22 de agosto aparecía el rector rodeado de mucha gente escuchándolo, en un dibujo firmado por Nay.
Entre los que escribieron en la publicación podemos nombrar a Josep Fiter i Inglés, Emili Coca i Collado, Jordi Gatuellas, Francisco Llenas, F. Rodriguez Masdeu, P. Comas… ( notes de col.lecionistes)
Parlant de col.leccionistes, veieu això:
És així com el nostre editor en fa una defensa, tot i disculpan l´enuig dels seus lectors més beats, i passan la pilota als rectors dels Banys i Pitalluga:
" ... que jamay fou lo intent de nostre Garcia insultar ab sas agudesas lo sagrat y honest, ni es la nostre intenció reproduhir cosas que degradian la bona moral,...."
Ens explica l´editor que l´any 1866 va publicar una edició económica de
l´obra de Garcia i que l´any 1871 la va tornar a reeditar, degut a l´exit del drama "Lo rector de Vallfogona" de Serafí Pitarra fins a arribar a la nostra edició del 1887:
"...Habentse agotat tambè aquella edició, he determinat reproduirla corretjida y millorada, sabent, ab motiu del éxit que ha obtingut lo drama de D. Serafí Pitarra, titolat Lo rector de Vallfogona."
En aquells anys també sorgiren algunes revistes humorístiques amb el nom del nostre autor:
Lo rector de Vallfogona fue una publicación de corte satírica aparecida en 1874 de clara tendencia anti carlista aunque también tocaba temas costumbristas..
Con unas dimensiones de 319 x 209 mm., consistía en cuatro páginas a tres columnas y sólo aparecieron 24 números, todos el año 1874.
En la cabecera de la publicación aparecía el rector de Vallfogona y su acólito charlando y en uno de los lados los símbolos del trabajo y de las artes. Desde el número 6 del 22 de agosto aparecía el rector rodeado de mucha gente escuchándolo, en un dibujo firmado por Nay.
Entre los que escribieron en la publicación podemos nombrar a Josep Fiter i Inglés, Emili Coca i Collado, Jordi Gatuellas, Francisco Llenas, F. Rodriguez Masdeu, P. Comas… ( notes de col.lecionistes)
Parlant de col.leccionistes, veieu això:
Libro en pergamino, La Armonia del Parnas, D.Vicente Garcia (Rector de Vallfogona), Año 1700
LA ARMONIA DEL PARNÀS: mes numerosa en las poesias varias del atlant del cel poetic, lo Dr. Vicent Garcia. Recopiladas, y emendadas per dos Ingenis de la molt illustre Academia dels Desconfiats. Se dedica a la mateixa Academia per medi dels rasgos de la ploma del Rector de Bellesguart.
Imp. Rafael Figueró. Barcelona, 1700,
Encuadernado en pergamino
201 páginas.
Medidas en cm 20,5 x 14,5.
En demanen 1100 € , però compte, segons Martí de Riquer a la HLC vol 4, pàg 485, nota 4, volta una edició fraudulenta datada el 1700, quan la primera edició de La Armonia del Parnàs.Barcelona, Acadèmia dels Desconfiats, és del 1703.-
Títol sencer: La Armonia del Parnàs: mes numerosa en las Poesias varias del Atlant del Cel poetic, lo Dr. Vicent Garcia, Rector de la Parroquial de Santa Maria de Vallfogona.
Recopilació de les poesies del Rector de Vallfogona feta pel Rector de Pitalluga, Manuel de la Vega, i pel Rector dels Banys, Joaquim Vives el 1703.
Ara aniré explicant qui eren aquets Rectors a mida que aniran sorgint els seus Sonets de lloança al seu mestre i del qui adopten la fórmula del seu pseudònim, amb lo de Rector de...... , fins arribar al cas del rector de Valldellonses que és realment de lo més cómic.
Vull dir-vos, abans que me n´oblidi, que sembla ser que bona part de l´obra de Garcia s´hauria perdut cremada per ell mateix abans de morir, es tracta de la seva obra de joventut. Pots contar com devien ser:
"162З. Muy poco antes de morir previendo que algunas de sus poesías hechas en su edad juvenil podrian ser perjudiciales á los jóvenes, las quemó por sus propias manos. Escribió varias poesías , sagradas algunas , y otras profanas, algunas dignas de corrección. A principio del siglo pasado las recogieron é
imprimieron en Barcelona en la imprenta de Rafael Figueró."
Protestació o Protest és segons Fabra l ´escrit que n´és testimoni d´allò que s´escriu. Així els nostres rectors, Pitalluga i Dels Banys, fan una defensa literaria de l´entusiasme de Garcia envers els amors que canta poeticament i el disculpen davant els seus lectors aduïnt que per l´Art, de vegades, els poetes , fan alguns excesos amb els adjectius que utilitzen.
Joan Ferrer Bonaventura de Gualbes i Copons. 1643 - 1714. Pseudònim: Rector de Bellesguard.
Joan Bonaventura de Gualbes Fou premiat en el certamen celebrat a Barcelona el 1697 amb motiu de la pau de Rijswijk. Es conserven, manuscrites, nombroses composicions seves —algunes recollides en compilacions com La curiositat catalana— de caràcter satíric i humorístic, que li donaren una notable, bé que efímera, popularitat. El 1703 participà en l'edició de les obres de Vicent Garcia, L'harmonia del Parnàs, de la qual redactà la dedicatòria a l'Acadèmia Desconfiada.
l´Acadèmia dels Desconfiats,una lloança a la feina dura i de dificil mesura que ha de portar a terme
l´Acadèmia dels Desconfiats.
Bezoár: És una pedra que els rumiants tenen a la panxa de propietats antiverinoses.
En el segon sonet, el mateix Bellesguard, torna a enaltir l´Acadèmia dels Desconfiats, utilitzant noms de llocs mítics, presents en l´imaginari col.lectiu (Potosí, Ofir, Ormús), i dient que davant tots els tresors que s´ofereixen en aquestes contrades, ell només enveja els tresors de l´Acadèmia, o sia la seva saviesa.
En el tercer sonet, Bellesguard, dedica tota l´obra del gran Garceni, el rector de Vallfogona, a
l´Acadèmia perquè la jutji, tot dient que:
"de tot son seny lo mon dona fiansa "
i la posa a la seva disposició, fent un altre acte
d´humilitat, davant la seva carregosa feina:
" Com ho es pulir las prendas del ingeni
en lo taller de la desconfiansa."
En lo sonet quart, ens trobem amb un rector, el de Guialmons, que jo no he trobat el seu nom verdader. Era de Guialmons ?, com es deia?, no ho sé.
Guialmons, lloa i plora poeticament la mort de Garcia i acosta la seva figura a les divinitats del Parnàs ( Apol.lo i les muses)
En lo sonet cinquè, el rector dels Banys, com Bellesguard, torna a apropar al rector de Vallfogona als deus del Parnàs ( Apol.lo, Elicona. Naya)
Joaquim Vives i Ximenes ( Rector Dels Banys) fou un advocat i ciutadà honrat de Barcelona, nascut el 1671.
Fou un dels fundadors de l'Acadèmia dels Desconfiats, en la que participà en l'edició de les poesies de Francesc Vicent Garcia, Rector de Vallfogona, i hi va incloure dos sonets amb el pseudònim de Rector dels Banys.
Durant la Guerra de Successió Espanyola es posà al costat de l'arxiduc Carles d'Àustria i el 1708 fou oficial del braç militar de la ciutat de Barcelona.
En el sisè, Dels Banys, fa esment de la fama de Garcia allà per les terres de l´Ebre, d´on era nat , i torna al Parnàs on la Musa Talia li cobreix les galtes amb roses el dia de la seva arribada.
El setè sonet, escrit per lo rector d´Alcanà, del que tampoc tenim noticies. Era de la vila d´Alcanar ( Montsià), qui escrivia rera aquest pseudònim? , no ho sé. En aquest sonet, el rector d´Alcanà, fa un elogi de la ciutat de Tortosa i de la seva gloriosa història com a pàtria de Garcia i de Don Francisco la Torre i Sevil (1623- ?) nat també a Tortosa i d´ascendència aragonesa que com Garcia es va dedicar a les lletres.
En el vuitè sonet ens trobem un altre rector, el Rector de Valldellonses, que al igual que el de Guialmons i el d´Alcanà, ni el mateix Rubió i Balaguer sap qui s´amagava rera aquest pseudònim.
Aquesta curiositat és la que a mi, em va fer decidir per aquesta entrada.
Potser era un altre membre de l´Acadèmia, que evidentment volia passar desapercebut, el fet és que en aquest sonet ens elogia a Garcia com a "Cisne inmortal " i au Fénix de les Lletres i ens el torna a col.locar al mateix nivell dels inmortals com Febo (Febus el "Brillant", sobrenom d´Apol.lo) o de Amfió, músic prodigiós, fill de Zeus i d´Antíope. Posteriorment ens torna a fer referència de l´origen tortosí de mossèn Garcia i de la gran Tortosa, fundada per Tubal, net de Noé i rei de l´antiga Ibéria.-
He trobat una referència, per internet, ja no sé on, sobre aquest desconegut rector, en la que el fa autor d´un llibre anomenat " Lo Perqué de Barcelona ", desconegut fins ara e inedit fins el 1929.
En el novè sonet , ens apareix el Rector de Pitalluga, que juntament amb el de Bellesguard, són dels que tenim més dades:
Manuel de Vega i Rovira, “Rector de Pitalluga
” La rellevància dels grans abats del monestir de Ripoll ha eclipsat, a vegades, a grans figures de la comunitat benedictina ripollesa. Aquest és el cas de Manuel de Vega i Rovira, un monjo de finals del segle XVII i començaments del XVIII, que va utilitzar un pseudònim curiós per una obra cabdal de la literatura catalana, el de “rector de Pitalluga”.
Fou membre de l’Acadèmia dels Desconfiats (una de les primeres reunions de prohoms per a promoure l’estudi de la història, la llengua i la poesia catalanes) i l’editor, sota el sobrenom de “rector de Pitaluga”, de la primera recopilació de les obres de Francesc Vicent Garcia, Rector de Vallfogona, una de les figures senyeres del Barroc literari català.
Una nota biogràfica de Carreras y Balbuena ens ofereix alguna informació sobre la procedència familiar del monjo ripollès:
"Nobilísima familia catalana, de la Vega, originaria de Balaguer" i que fou fill de "lo valerós militar Joseph de Vega y de Pons qui casà ab Mariàngela Rovira y Reguer de Solsona, fills de Joan de Rovira y Boldó y María Paula de Reguer". Però el mateix Carreras y Balbuena, en la biografia que fa d’Agustí de Copons, un altre membre de l’Acadèmia barcelonina, al mencionar al cosí Anton de Vega de Copons, diu que "los Vega procedían de la noblísima casa Vega de Balaguer. La branca cerverina fou ilustrada per En Joseph de Vega y Sentmenat, membre que en la branca solsonenca rebé llahor per l’eximi músich Manuel de Vega y Roira, monjo de Ripoll y literat ilustre, dins sa època, conegut ab lo pseudònim de Rector de Pitalluga".
La nota biogràfica diu que "en Manuel de Vega y de Rovira estudià la carrera eclesiàstica y’s feu monjo del Imperial Convent de Ripoll".
La seva professió monàstica es fa avinent, però, que primer, abans que monjo de Ripoll, ho fou de Sant Cugat del Vallès.
ANTONI LLAGOSTERA FERNÁNDEZ ( autor del recull biogràfic del rector de Pitalluga) i el seu interesentissim bloc:
Scriptorium ripollès
El seu cronista, Pitalluga, es reconeix en aquest sonet, un ignorant davant Garcia,i en fa de tot el sonet una gran lloança de mossèn Garcia, per mi molt ben construida i la meva preferida. El menys abarrocat de tots els sonets.
Décimas a cura del Rector de Bellesguart. Aquesta fórmula poètica,molt popular a tot el món hispanoamericà, és utilitzada aquí per Bellesguard per disculpar , davant els lectors més beats del mossèn,davant la censura moral d´aquestos lectors, ofesos, en part per el to d´alguns sonets de Garcia de caire escatològic i carnals, la nova impressió de l´obra del rector de Vallfogona.
Defensa a Garcia davant aquets lectors amb la frase del Dant: " Sab del bè, qui sab del mal", o amb la popular: " qui n´ es llèpol de perdiu, poch repara en la taronja,".
Conclueix dient:
" lo joguet de sos escrits
a pensaments divertits,
son lluquet del incentiu,"
Cap a una relaxació de costums que els més rigids no soportaven.
La darrera part de la décima de Bellesguard és particularment incisiva en la defensa del mestre Garcia:
" Y concluiré finalment,
que si bé es contrafacció,
puga menos la rahó,
que pot la passió vident
valgas del enteniment
qui a Garcia llegirá,
sia del estat voldrà,
viuda, casada o donzella,
seguint la màxima aquella,
diu ,que: qui es bo, bo se está."
Cadascú, ara, després de veure el fenómen Garcia, que s´ha d´entendre dins un context i que podia agradar o no, però que no deixava a ningú indiferent;
el seu ressò mediàtic, va durar practicament tres-cents anys. Pot cercar, el seus sonets, dècimes i romanços i descobrir-ho per ell mateix.
Ens diu, Martí de Riquer a la HLC, vol.4 , pàg 508:
" El seu vessant satíric, obscè i escatològic, mer joc de versificació, és un tribut a una moda del temps, sobretot a Quevedo, "
" El vallfogonisme fou perillós en moments en què calia girar-se vers una poesia tan digna com fou la de la nostra Edat Mitjana i esquivar els perills de la produïda en els segles decadents."
Riquer ens fa esment a què una de les edicions més divulgades del nostre mossèn data del 1840, mentre que a França es publicava Les fleurs du mal de Baudelaire, i clar, no comparem. Home, el pit i la cuixa, sempre han venut força. Pijus.-
Mag Poesia Francesc Vicent Garcia
Defensa a Garcia davant aquets lectors amb la frase del Dant: " Sab del bè, qui sab del mal", o amb la popular: " qui n´ es llèpol de perdiu, poch repara en la taronja,".
Conclueix dient:
" lo joguet de sos escrits
a pensaments divertits,
son lluquet del incentiu,"
Cap a una relaxació de costums que els més rigids no soportaven.
La darrera part de la décima de Bellesguard és particularment incisiva en la defensa del mestre Garcia:
" Y concluiré finalment,
que si bé es contrafacció,
puga menos la rahó,
que pot la passió vident
valgas del enteniment
qui a Garcia llegirá,
sia del estat voldrà,
viuda, casada o donzella,
seguint la màxima aquella,
diu ,que: qui es bo, bo se está."
Cadascú, ara, després de veure el fenómen Garcia, que s´ha d´entendre dins un context i que podia agradar o no, però que no deixava a ningú indiferent;
el seu ressò mediàtic, va durar practicament tres-cents anys. Pot cercar, el seus sonets, dècimes i romanços i descobrir-ho per ell mateix.
Ens diu, Martí de Riquer a la HLC, vol.4 , pàg 508:
" El seu vessant satíric, obscè i escatològic, mer joc de versificació, és un tribut a una moda del temps, sobretot a Quevedo, "
" El vallfogonisme fou perillós en moments en què calia girar-se vers una poesia tan digna com fou la de la nostra Edat Mitjana i esquivar els perills de la produïda en els segles decadents."
Riquer ens fa esment a què una de les edicions més divulgades del nostre mossèn data del 1840, mentre que a França es publicava Les fleurs du mal de Baudelaire, i clar, no comparem. Home, el pit i la cuixa, sempre han venut força. Pijus.-
Mag Poesia Francesc Vicent Garcia
